***Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç*** https://cloud.disroot.org/s/fpWYrxijH2P9wFs  L'altra línia temàtica que esclata amb força aquest any 2000 dins del cinema iranià és la crítica al paper que li toca jugar la dona dins de la societat, un paper que li ha estat imposat i del qual no se'n pot desempallegar. "El dia que em vaig fer dona" és la primera pel·lícula radicalment feminista del cinema iranià perquè no es limita a insinuar o a mostrar el fet, sinó que l'agafa, el desmunta, el redueix a l'absurd, el ridiculitza i el resol. Meixkiní és una directora amb les idees i els objectius clars, no debades ella mateixa, que està casada amb Mohsén Makhmalbaf, mai ha renunciat al seu cognom original i enceta la seva carrera amb tota una declaració d'intencions. Unes intencions tan fermes i tan clares que fins i tot la petita escletxa de llibertat que havia obert la presidència de Mohammad Khatamí no va permetre l'exhibició de la pel·lícula a l'Iran. Però això no va impedir que el film fos programat a la Setmana Internacional de la Crítica del Festival de Cinema de Venècia i que hi obtingués el premi CinemAvvenire a la millor òpera prima.  La pel·lícula s'estructura en tres històries independents relligades pel lloc on passen, i en cadascuna ens mostra una etapa de la vida de la dona. La tria del lloc, l'illa de Kix que ja coneixem de les "Històries de Kix" (1999), tampoc no és casual perquè ens ofereix les dos elements perfectes per a la metàfora: l'aïllament i la mar com a via d'escapatòria, i, a més a més, la llum, el sol i la calor del sud reforcen l'angoixa del procés.  **1.- Havà. Dona a la força.** I un dia t'aixeques i et diuen que ets una dona, que ja no ets una nena i que tot s'ha acabat... per sempre. L'habilitat de Meixkiní al presentar aquesta història és el joc que fa amb el temps. Com que la nena va nàixer al migdia reivindica el dret a la seva darrera hora de llibertat, talment el darrer desig d'una condemnada que ha d'ingressar a cadena perpètua. I li és concedit. Ella només vol jugar, com ha fet sempre, amb el seu amic i cadascun dels passos que fa durant aquesta hora té un valor simbòlic que acaba desembocant en la memorable escena final on comparteixen la piruleta. Sempre m'ha agradat imaginar la cara dels censors mentre veien aquesta escena, més encara tenint en compte que les darreres llepades compartides es produeixen quan el sol ja arribat al zenit, és dir, quan ella ja és tècnicament una dona. Això sense perdre de vista que el nom de la nena és Havà, Eva, i això desplaça el focus i el posa sobre l'espectador, sobre aquell que veu l'escena de la piruleta, per exemple, com la poma pecaminosa del Gènesi, o el que la veu com un simple joc de nens, perquè això és el que fan els nens. Una Havà que porta el pecat original, o una Havà que, en bescanviar la seva mantellina amb els nois, els forneix la vela amb què poden sortir a navegar?  **2.- Ahú. La dona com a propietat.** La dona és una propietat, una propietat de l'home. En primera instància del pare, dels germans, dels avis, o dels oncles i, quan es casa, del marit i de la família del marit. Per a la tradició dona i llibertat són termes antagònics, la tutela és obligatòria perquè, al capdavall, no és una persona de ple dret, és una propietat, una esclava. La cursa de bicicletes de les dones, amb la imatge espectacular de totes amb el xador negre sota un sol implacable, ens mostra una doble metàfora, la de la competència entre elles però també la de la fugida de Ahú. Ahú ha dit prou, se n'ha atipat i fuig no només del marit sinó també dels mascles de la seva família i sembla que res no l'aturarà... fins que els seus germans la fan desmuntar i s'emporten la bicicleta. Tornarà a casa, seguirà a peu? Tampoc aquí el nom no és casual, Ahú vol dir gasela i per això en les primeres escenes, quan el marit a cavall crida el seu nom, Meixkiní va alternant els plans del genet amb els de les gaseles reals fins que arriba a la gasela que realment vol caçar.  **3.- Hurà. La llibertat és possible.** Una dona gran ha rebut un munt de diners i decideix fer realitat tots els somnis que li han estat vedats al llarg de la vida. És una història meravellosa que ens remet als contes tradicionals del geni dins de la làmpada màgica i els desitjos. L'edat, ja no hi ha cap home que en reclami la propietat, i els diners, que ara té de sobres, són el camí cap la llibertat. Ridiculitza la prevenció a la nuesa amb l'escena de la tetera transparent, i posa en evidència el racisme en preferir un nen afganès, ben blanquet i boniquet, en un illa on gran part de la comunitat és afroiraniana. I al final sí, ella, amb tots els nens al seu servei, carrega els desitjos fets realitat i se'n va de l'illa... bé, tots excepte un... quin deu ser? Ella se'n va i la nena, ara ja dona, se la mira des del xador acabat d'estrenar mentre les altres dues joves, que també participaven a la cursa, no es posen d'acord sobre si Ahú ha acabat la cursa o no. Tampoc aquí el nom no és casual, Hurà és la dona que ha arribat al paradís (té la mateixa arrel que Hur o Hurí, termes que us sonaran més) i, a diferència de les dues històries anteriors on el nom apareix insistentment des del principi, aquí no apareix en cap moment perquè ningú no la reclama fins que al final les joves li'l pregunten i la darrera paraula que es pronuncia al film és "Hurà".  Una meravellosa pel·lícula, amb un guió treballat i travat al mil·límetre, farcida de detalls, símbols i referències que només podia ser possible perquè els Makhmalbaf havien creat la seva productora independent i no havien de retre comptes a ningú. IMPRESCINDIBLE.