Amb "Gabbeh" Makhmalbaf segueix experimentant. Des del seu cinema de crítica social, ha passat pels experiments metacinematogràfics i de docuficció, i ara explora les narracions tradicionals amb un to poètic i una posada en escena i fotografia preciosistes, però amb el mateix joc que desdibuixa les fronteres entre la realitat i la ficció.  La gabbeh és un tipus de catifa per dormir més basta, senzilla i gruixuda però molt colorista que teixeixen algunes tribus nòmades, en aquest cas els qaixqai. Aquí ens parla de les gabbeh cerimonials teixides per a un casament que descriuen el rapte de la núvia.  Ja des del començament, i a partir de la pèrdua de memòria d'un home gran, va reconstruint la història d'amor d'un matrimoni, ja vell, on ell s'aferra al record d'ella quan era jove a través de la gabbeh que ella mateixa va teixir per al casament. I és en la confusió de records i desmemòries, de presències i absències, d'interaccions entre el passat i el present que la narració es va teixint també com una catifa on relat i realitat acaben sent una mateixa cosa. Ella porta el pes de la memòria i ell conserva ja només el miratge del desig.  Tot el film, com una gabbeh, és una explosió de color ("Els colors són la vida") i ens recorda en alguns moments al curt "Colors" (1976) de Kiarostamí perquè hi fa el mateix joc, va del color a l'objecte i no a l'inrevés. Els colors fan la realitat de la mateixa manera que la llana tintada fa la catifa. Tampoc no em puc estar d'anticipar una imatge, la mort de Xoleh em porta a l'escena que serà l'inici de "Les tortugues també volen" (2004) de Bahman Qobadí.  Les històries s'entrecreuen, les influències i homenatges entre els diferents directors comencen a fer-se evidents, les línies argumentals i els estils es multipliquen, l'experimentació ha començat a donar fruits... perquè el cinema iranià està madurant, i Makhmalbaf hi reclama el seu lloc. (eAPiL): puuArVTJaaErRCXLfQrGjt